20-N

HA PASSAT L’ESTIU

Ja som a setembre, i malgrat haver passat el mes d’agost . sembla que hi ha qui no ha descansat, Mentres nosltres  gaudiem de les ben merescudes  vacances., els mercats internacionals, allò que ara ens dona per anomenar  “la globalització” ecnòmica no han parat dia darrere dia, i sempre amb el mateix resultat, es necessari apretar-se més i més la Corretja si volem eixir d’aquesta  crisi de la que la inmensa part de nosaltres no té ca responsabilitat, a no ser la que ara ens dieun, que tenim que pagar i a mes,  perdre en una curta estona els drets que els nostres avis, junt nosaltres, tants anys de lluites ens va costar.

Noaltres que sempre havíem estat llecs en economia, ens hem alçat tots els matins amb noves noticies ....que si el dèficit,  l'assetjament dels inversors, els presagis de les entitats financeres, les notes de risc en els mercats, etc ... etc.

Als EEUU, la tercera fortuna més gran enviava una carta els diaris on manifestava la seua vergonya de que ell pagava un 17% a hisenda mentres els seus empleats  cotitzaven un 33%. A frança, les deu majors fortunes igualment escrvien una carta oberta oferint-se a ajudar mes per eixir de la crisi. Tal manifestacions no són més que el reflex de la inutilitat política dels actuals líders tant a un costat com l'altre de l'Atlàntic. La seva falta de lideratge els porta a seguir les pautes dels mateixos causants d'aquest despropòsit cecs a altres solucions.

I nosaltres sense enterar-se. Segóns els tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha), que no només ens diuen a nosaltres, sinó també al Govern espanyol que les grans fortunes i empreses espanyoles van evadir al fisc 42.711.000 d'euros el 2010, representant el 71,8% del total del frau en aquest país. Desprès daçò, A cap dirigent ni Govern li cau la cara de vergonya? ¿Ningú té res a dir? ¿Ningú té res a preguntar? Com és possible que els governs per combatre la crisi portin tres anys fent contínues retallades socials o creant taxes i impostos als sectors més desfavorits, sense demanar un esforç contributiu proporcional a les grans fortunes i les grans empreses? Com és possible que la lluita contra el frau no estigui prioritzada en combatre el frau fiscal o les evasions de capital en les altes esferes, i que representen el 72% del total?

Per si tot açò no fora prou, dins d’un no res tenim eleccions generals. La dreta amaga, per`no ensenya i l’esquerra, la que té oportunitat d’arribar a governar, ha passat quatre anys fent-li la tasca bruta al PP. A les votacions autonòmiques on han entrat la dreta ja han començat a retallar l’estat del benestar (com tots sabem assentat en l’educació i la sanitat) amb l’escusa del mal govern dels socialistes, però que passa on ja estaven governant com ès el cas de Madrid, País Valencià, Murcia etc.

El proper 20 N ens juguem molt més que a qualsevol altres eleccions. SANITAT I EDUCACIÓ són el pilar on qualsevol societat que es preï deu basar el seu futur. Intentar pagar la crisi començant pels més febles i privatitzant el futur de l'Estat per afavorir a qui tots sabem no és només fruit de ceguesa i ineptitud, sinó que respon a un pla premeditat per buidar l'Estat de la seua pròpia essència.

Rseulta que Rubalcava tenia en les seues mans solucions sociademócrates malgrat haver governat però es ara quan les proposa. D’altra banda Rajoy res diu. Esta segur d’arribar a la Moncloa sense haver fet cap proposta. Sol li restat esperar, però també sabem per on respira i no podem oblidar que segurament ell també parlarà català a l’intimitat. Malgrat aquestes diferències, no es va oposar a una més que fugaç canvi de la intocable constitición espanyola. segons sembla, aquí si es van posar d'acord. En canvi no se'ls va ocórrer blindar la despesa en educació i sanitat.

Ve mal oratge, per  voldria recordar al llach quan cantava allò de:

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.