dilluns, 27 de febrer del 2012

LA REFORMA LABORAL


LA REFORMA LABORAL DE RAJOY

A la darreria del segle  XVIII va començar a Anglaterra l’anomenada Revolució Industrial, que suposà la progressiva substitució dels petits tallers artesanals per grans fàbriques amb noves màquines i molts treballadors. El poder dels empresaris enfront dels empleats i la falta d’unió d’aquests provocaven enormes abusos, i els treballadors sofrien duríssimes condicions de vida; per exemple, es començava a treballar amb sis o vuit anys, les jornades superaven les quinze hores i a les fàbriques les condicions eren insalubres.

La regulació de les relacions laborals va començar a tenir una consideració jurídica especial a partir de la segona meitat del segle XIX. Les primeres lleis es promulgaren per raons d’ordre públic, polítiques o de justícia social (el treball infantil, els accidents laborals, etc.), que sacsejaven la consciència i la sensibilitat social. Al seu torn, sorgiren els sindicats, que pressionaven per millorar les condicions de treball.

 A Espanya, en 1980 es va promulgar la Llei de l’Estatut dels Treballadors, que conté la regulació bàsica de les relacions laborals . El 1995 s’aprovà el Text Refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors (des d’ara, TRLET), que incorporava les modificacions introduïdes en l’esmentada llei i les efectuades en altres disposicions legals. Aquesta llei ha experimentat posteriorment diversos canvis per adaptar-se a la situació econòmica i social de cada moment.
Tradicionalment, el Dret es divideix en públic i privat. Les normes del Dret públic van dirigides a regular les relacions entre l’Estat i els organismes públics, així com les seves relacions amb els particulars quan l’Estat i els organismes públics actuen de forma oficial.
El Dret privat regula les relacions entre particulars, o amb l’Estat i els organismes públics quan aquests actuen de forma privada. El Dret del Treball ocupa una posició intermèdia entre el públic i el privat, ja que es tracta d’un ordenament jurídic que comprèn normes
d’ambdós.

L’activitat regulada pel Dret del Treball no és qualsevol tasca que puguin realitzar les persones, sinó una part concreta del treball que ha de tenir els requisits següents:

Personal. El treball és de caràcter personal,
el treballador és insubstituïble.
Voluntarietat. El treballador ha de ser lliure
de posar fi a la relació laboral en qualsevol
moment.
Per compte aliè. Es treballa per a una altra
persona a la qual se cedeix el fruit del treball
cobrant a canvi un salari. S’exclou el treball
per compte propi, el resultat del qual és
per a qui realitza l’activitat laboral.
Dependència. L’empresari és qui ordena
quan, on i com ha de realitzar-se el treball.
La subordinació no ha de ser absoluta, ja que
llavors el treball no seria lliure.
Retribució. Tota activitat laboral ha de ser
remunerada, la qual cosa exclou la realitzada
de forma gratuïta. L’empleat rep un salari i
l’empresari obté els béns o serveis fruit de la
tasca desenvolupada pel treballador.

L’article 1 de l’Estatut dels Treballadors  exclou una sèrie d’activitats de l’àmbit del Dret Laboral, bé perquè manquen els requisits estudiats en l’epígraf anterior o bé perquè així ho estableix la llei:
a) El treball excercit pels funcionaris públics.
b) Les prestacions personals obligatòries (per exemple, formar part d’un jurat, formar part d’una taula electoral, etc.).
c) L’activitat de conseller o ser membre d’un òrgan d’administració d’una societat, sempre que no s’ocupin altres funcions.
d) Els treballs realitzats a títol d’amistat, benevolència o bon veïnatge.
e) Els treballs familiars fins al segon grau de consanguinitat i afinitat, tret que es demostri la condició
d’assalariats.
f) L’activitat dels comissionistes, sempre que responguin de la bona fi de l’operació.


Dit això, cal ressaltar que La Constitució, que  és la norma suprema i preval sobre la resta de lleis, emmarca el sistema de relacions dins del model d’Estat Social i d emocràtic de Dret, que implica que la Constitució reconeix drets de contingut social respecte a l’ocupació, al treball i les seves condicions. El contingut laboral de la Constitució es pot classificar en tres grans blocs: drets fonamentals, drets i llibertats dels ciutadans (no tenen el caràcter de fonamentals) i principis econòmics i socials que han de seguir les polítiques dels poders públics.

Una vegada establertes les bases dels drets que teniem els treballadors fins ara, tenim que afirmar que aquesta reforma suposa un gravíssim cop als drets laborals, una reforma que no ha comptat amb el coneixement previ dels agents socials i econòmics, que ha defugit del consens social i només ha satisfet les demandes de les patronals. En un context de crisi, totes les empreses podran acollir-se a l’acomiadament procedent de 20 dies per any treballat, malgrat tenir beneficis (caiguda dels ingressos o de les vendes)
Amb aquesta reforma es corre el risc d’un d’acomiadament massiu dels vells contractes per tornar-los a incorporar sota la legislació vigent. Desequilibra la balança en favor dels empresaris. Els treballadors restaran a disposició dels balanços econòmics de l’empresa com a simple instrument d’ajust de comptes.
Molt ens temem que malgrat els grans anuncis del govern de l’Estat, no servirà per a estimular la contractació i, per tant, no servirà per crear ocupació ni reactivar l’economia. El que s’ha d’abaratir és la contractació i no l’acomiadament. Amb aquesta reforma es genera atur i no ocupació.
Deixa en paper mullat l’acord històric a què van arribar els agents socials. Fa unes setmanes, patronal i sindicats van acordar les regles del joc, on la clau era la flexibilitat pactada. Aquesta reforma implementa les tesis neoliberals del govern del PP de desregular el mercat i laminar el sector públic.
Aquesta reforma laboral suposa un cop d’estat contra els drets dels treballadors i treballadores. És la reforma de la patronal i la major retallada de drets laborals de la història de l’Estat Espanyol.
Aquestes noves mesures:
  • faciliten i abarateixen l’acomiadament
  • afavoreixen el treball precari i deterioren les condicions laborals
  • augmenten les bonificacions a l’empresariat
  • avancen en l’objectiu del desmantellament del sector públic
  • retallen els salaris
  • deixen els convenis sense força normativa i permeten a les empreses el despenjar-se d’aquests
  • aniquilen la negociació col·lectiva.

Amb aquesta reforma contra els drets dels treballadors, el PP s’ha tret la careta i, ara, els ciutadans poden conèixer, a la fi, la política que Rajoy vol fer en el nostre país. Una política en la que les classes mitges paguen el preu de la crisi, en la que els treballadors perden els seus drets i en la que els serveis públics veuen retallats els seus pressupostos a favor dels serveis privats.
Aquesta és una reforma que dinamita el principi d'estabilitat en el treball i ataca als pilars fonamentals de la regulació de les relacions laborals, situant l'empresari en el centre del sistema i multiplicant les seues capacitats de decisió unilateral sobre les condicions de treball, prescindint del interès dels treballadors, precaritzant als precaris i amputant gran part del contingut del dret al treball així com retallant espais de decisió propis de l'acció col·lectiva dels treballadors per a sotmetre'ls al poder empresarial.
Quant a la via per a la realització de la reforma, i igual que les anteriors, el Reial Decret Llei constituïx un clar exercici de l'autoritarisme normatiu del Govern del PP, que ha prescindit de l'opinió del Parlament i dels agents socials i que no té justificació suficient per a escometre per “urgència i necessitat” les profundes modificacions que conté. A més, seguint la ja pràctica habitual, la norma es justifica amb arguments falsos, clarament manipuladors de la realitat normativa europea i internacional. Així, no pot afirmar-se simplement que esta norma nos “acosta a la realitat europea” al rebaixar la quantia de la indemnització o a l'eliminar l'autorització de l'Administració en els processos d'acomiadament col·lectiu. Els sistemes de regulació de les relacions laborals són productes complexos que no resisteixen la comparació per segments estancs. Allí on hi ha indemnitzacions més reduïdes solen haver-hi procediments més complexos o garantistes per a l'extinció del contracte, igualment, on no hi ha autorització solen existir majors garanties de recol·locació dels treballadors i de control de la decisió empresarial.

PER TOT L'ANTERIOR, NO ENS QUEDA MÉS REMEI QUE SEGUIR LLUITANT. HEM PERDUT EN POCS MESOS ELS DRETS GUANYATS (QUE NINGU ENS HA REGALAT).
HEM DE INTENTAR LA UNIÓ DE TOTS, LA IMMENSA MAJORIA QUE SOM ELS TREBALLADORS PER SOBRE DE PROTAGONISMES INÚTILS I MALGRAT QUE ELS SINDICATS HAN PERDUT GRAN PART DE LA CONFIANÇA DIPOSITADA EN ELLS-
TOTS JUNTS PER ELS NOSTRES DRETS.